cal destacar
Què és el
bilingüisme?
Per
bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en
què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme,
quatrilingüisme…)
Han estat
diverses disciplines que han participat en l’intent de definició. (pedagogia,
sociologia, )
Però és
evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic.
S’ha entés
per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a
un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la
realitat.
S’ha parlat
de diferents classes de bilingüisme:
-Bilingüisme
individual: (capacitat d’una persona d’emprar dues llengües). Ens referim, per
tant, a la menor expressió de poliglotisme. S’engloben ací situacions extremadament
variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem
que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:
-Segons el
grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i
actiu ( l’entén i també la parla). També es pot tenir present l’ús escrit.
-Segons el
grau de domini de les llengües: simètric, si totes es coneixen igual i
asimètric, si alguna es domina més que les altres.
-Segons la
motivació psicològica: instrumental ( com pot ser l’anglés al món actual és a
dir per factors laborals i econòmics) i integratiu (exemple dels immigrants).
-Bilingüisme
social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (poliglotisme dels
individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.
S’usen dues
llengües ( una de pròpia i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen
segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funció.
També en
aquest cas les situacions poder ser molt diverses si atenem a factors com el
grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la
jerarquització funcional de les llengües.
Ara bé, el
bilingüisme social sempre una situació de desigualtat.
El
bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una
societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que
sol manifestar-se com una situació conflictiva.
Si
existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses
raons s’han vist abocades a ser-ho. Per tant el discurs bilingüista (de certs
sectors monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua
dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un
pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de
substitució lingüística.
-Bilingüisme
territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones
delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Al País
Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes catalanoparlants.
Com heu pogut
comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues
llengües” i prou.
Normalització i Normativització. Per
què és important?
• Normativització: consisteix en el fet que els filòlegs
facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes
regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre´s als
àmbits d´ús cultes: l'educació, la literatura, i la cultura en general.
• Normalització: és la voluntat política dels governats,
que tenen un tarannà democràtic, permet establir una política lingüística per a
protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent
i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.
És molt important, per impulsar l’ús de la llengua a tota
la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics
acadèmics, als mitjans de comunicació i a l´administració pública, a més de la
demarcació lingüística dels pobles on predomina el valencià o el castellà, ja
que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.
Renaixença
L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de
L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot
Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del
català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la
cultura popular.
Es passa de la diglòssia ling. De la primera meitat del segle (cast. A la
vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i cat. a la vida privada, la
poesia, la cançó, els acudits…) al desvetllament del catalanisme polític de la
burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta:
el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública,
etc.
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que
fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles
anteriors:
- S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors
- S’havia recuperat la literatura culta.
- S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris
per a dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del
català.
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que enfront del monolingüisme
literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en
qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del
comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants
valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.
La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador
dels escriptors d’aquella època. La participació d’escriptors de tot el domini
lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la
represa de la consciència de la pròpia identitat, que afectava la llengua i
altres manifestacions de la cultura.
Disglòssia i decadència
El terme Decadència fou utilitzat per designar l´etapa del
començament del procés de substitució lingüística en oposició a la renaixença,
període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.
Causes polítiques, socials i culturals (1º Meitat del Segle
XVI):
o Desmembrament dels països que formaven la Corona d´Aragó. Pèrdua de
poder polític.
o L´expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perdrà un
terç de la població i siga repoblada per castellans.
o Els editorials de Barcelona i València preferien editar
en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava sent considerat
llengua culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica) → aquesta
situació provocà la pèrdua de la consciència lingüística.
Diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat
donada, hi ha dues llengües relacionades de manera propera, una de prestigi
alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de
prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de
prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seues formes i vocabulari
sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.
Els catalanoparlants d´aquestes èpoques anaven
interioritzant un comportament disglòssic segon el qual s´expressaven
col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció
pública.
Aquesta pauta disglòssica arribarà a estar tan arrelada en
els parlants que, a final del segle XIX i fins i tot el XX, obstaculitzarà el
redreçament dels usos cultes de la llengua.
Monolingüisme
El monolingüisme és l'ús d'una única llengua per part d'un
individu o la població d'un territori. Estadísticament és molt menys freqüent
que el plurilingüisme, per diversos motius:
- Molts Estats reconeixen més d'una llengua oficial perquè
hi conviuen diversos pobles.
- En els Estats oficialment monolingües pot haver-hi
comunitats amb llengües pròpies, fruit dels moviments de fronteres històrics.
- A l'escola s'aprén una segona llengua.
- La immigració fa que hi haja una forta barrera idiomàtica
a tot el món
Substitució lingüística
és un terme de la
sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat
lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per
l'abandonament de la seua llengua.
L'abandonament de la llengua pròpia es fa palés en
l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de
l'ús de l'idioma en la seua extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió
demogràfica i en els seus àmbits d'ús. Aquesta retracció també es manifesta, i
com a conseqüència de la pèrdua d'àmbits d'ús, en la reducció de la seua
variació interna, en la interferència lingüística unilateral, , en la
transformació de les normes d´ús lingüístic i en la pèrdua de valor d'ús i
simbòlic per als seus parlants.
Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb
la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política
lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística..
La substitució lingüística és el procés contrari al procés
de normalització lingüística, , i és, doncs, reversible, parcialment o total.
Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una
planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política
lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític.
L´Adquisició d´una segona llengua (out-put,
in-put)
INPUT (en qualitat i de qualitat): és el bagatge lingüístic
que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles
i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua (sense
condicions òptimes esdevindria un “soroll”).
- La quantitat de temps d’exposició a la L 2 és més important si els inputs són
comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seua interllengua.
- La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne
participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i
d’expressió.
- Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).
- El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne)
i ha de ser hàbil amb la comunicació.
OUTPUT (experiència rica de parla):
- Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa l’alumne a
partir dels intakes que ha processat.
- La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una
condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió
lingüística són imprescindibles).
- Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa, ILb,
ILc...ILn) que va des de la seua L1 fins el domini de la L 2.
- En els primers estadis evolucionen ràpidament.
- L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de
la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).
- La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i
morfosintàctica.
- La L 1 dels
alumnes influeix en l’aprenentatge de la
L 2.
Explicar PEV, PIP, PIL
PROGRAMES
D’ENSENYANÇA:
• Programa
d’Immersió Lingüística (PIL):
Els centres
amb un nombre d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els
territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa
d'Immersió Lingüística.
El Programa
d’Immersió Lingüística està pensat per a xiquets i xiquetes no
valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua
majoritària de comunicació.
A partir de
l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de
l'alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el
domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de
la resta de les àrees.
El programa
està dissenyat per a què, a partir de la voluntat manifestada pels pares, mares
o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que
no li és habitual.
NOMÉS EN
EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA.
Aquest
programa parteix del respecte a la llengua pròpia de l’alumnat: en tot moment
es respecta l’expressió espontània de l’alumne o alumna
El
castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del
primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre.
El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i
les alumnes assoleixen un domini formal.
El PIL
continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià
(PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a
llengua vehicular d’aprenentatge
Programa
d’Ensenyament en Valencià (PEV):
En les
poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre
d'alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les
condicions sociolingüístiques del context ho permeten, El Programa
d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base
d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària.
L’idioma
que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una
introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment.
Així, s’
afavoreix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini
formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del
castellà, de manera que es puguen aconseguir els objectius previstos en els
decrets de currículum
El Programa
d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.
En aquest
programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a
llengua vehicular d’aprenentatge.
• Programa
d’Incorporació Progressiva (PIP)
En els
centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no
apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió
Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva.
La llengua
base és el castellà. Durant l’etapa infantil, s’introdueix el valencià a nivell
oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l’altra llengua
oficial que no els és habitual.
Aquest fet
afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen
els objectius previstos en el currículum per a les dues llengües oficials.
El Disseny
Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà:
a partir
de l’etapa primària, s’introdueix l’assignatura de Valencià: llengua i
literatura des del primer curs
i
l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de
primària, impartides ambdues en valencià.
Els centres
de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36
de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa
d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels
pares o tutors.
El Programa
d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en
l’Educació Primària.
Aquest
programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les
àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular
del Programa d’Educació Bilingüe DPP.
Aquest disseny
tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge
en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.
